Nom botànic: Pistacia lentiscus L. Nom en català: Llentiscle, Mata. Nom en castellà : Lentisco. Nom en èuscara: Legeltxorra. Nom en gallec/ portuguès : Aroeira. Nom en francès : Lentisque. Nom en anglès : Mastic. Nom en italià : Lentisco. Nom en alemany : Mastixstrauch.

Nom científic:

El llentiscle o mata, pertany a la família de les anacardiàcies. Pistacia lenticus prové del mot grec Pistakê i del vocable llatí Lentus (viscós), que fa referència a la viscositat de la seva saba..

Generalitats:

El llentiscle, un arbust molt estès per la riba mediterrània i illes Canàries, assoleix 4 metres habitualment i pot arribar fins als 8 metres. El seu creixement és lent, i és una espècie molt resistent. Hom el troba a les màquies i garrigues sobre tot tipus de sols.

L'escorça és rogenca a les branques joves i es torna grisa amb l'edat. Quan es fa un tall a l'escorça, la planta deixa anar una resina irritant incolora amb una olor forta. Les fulles són perennes i de forma ovada a el.liptiques, de color verd-grisenc a verd fosc. Les flors són petites, de 2 a 3 mm, en forma de raïms petits a l'aixella de les fulles, de color groguenc per a les femelles i vermell fosc per als mascles. Apareixen a la primavera i són molt aromàtiques.

Es tracta d'un arbre dioic, el que vol dir que les flors mascles i femelles es troben a peus diferents, només distingibles per la seva floració al cap de 2 o 3 anys. Els fruits són unes drupes arrodonides d'uns 5 mm de diàmetre, que quan és verda, és de color roig i conforme va madurant cap a la tardor, es va tornant de color negre. La llavor és idèntica als pistatxos, però massa petita com per a ser consumida.

Les fulles i els brots tendres són utilitzats en medecina per les seves propietats astringents, però la seva principal utilitat prové de l'extracció de la seva resina aromàtica, el màstic, la qual és feta servir com a vernís, ciment dental, així com a goma de mastegar per a fortificar les genives i refrescar l'alè. És molt usat a jardineria a les zones mediterrànies, doncs no necessita gaires cures especials.

Ubicació:

Exposició lluminosa, suporta prou bé el ple sol, exceptuant els moments de calorada, quan serà millor posar-lo en un lloc ombrejat a les hores de més sol. En ser una espècie típica mediterrània, suporta les gelades ocasionals, sempre i quan no siguin ni massa fortes (per sota de -5 ºC) ni molt perllongades en el temps, ja que podrien provocar que la planta llencés les fulles i entrés en letargia fins arribar a la primavera.

Reg:

Sempre que sigui possible, fer servir aigua de pluja i deixar assecar entre els recs. És un arbre que resisteix força bé la sequera (millor que l'excés d'humitat), però haurem de tenir cura de mantenir l'humitat de la terra, ja que en el moment en que l'arbre dona les primeres senyals de sed, pot ser que ja sigui massa tard. Això és degut a que aguanta les fulles fins a l'últim moment i només quan ja és pràcticament irreversible presenta símptomes clars de falta d'aigua,  amb una alta possibilitat d'una sobtada reculada de saba pràcticament fins a l'arrel.

Trasplantament:

A principis de la primavera (març/abril), cada 2 o 3 anys en funció del desenvolupament de la planta. Una poda severa de les arrels si bé és possible de fer-se, és mal tolerada. Si, de totes formes, l'hem de fer, millor fer-la gradualment i situar l'arbre a un lloc càlid i arrecerat. Tallar les arrels de la perifèria i aquelles que surtin pel forat de drenatge.

Adob:

Orgànic cada 15 o 30 dies de primavera a la tardor, amb una pausa durant els mesos més càlids (juliol-agost).

Substrat:

Utilitzar barreges amb un bon drenatge. Un tipus de substrat pot ser una barreja a base d'un 60% d’akadama i un 40% de grava o sauló.

Poda i pinçament:

Podar les branques cap a finals d'estiu o a la tardor, tot i que pot ser tallat durant tot l'any. Podar a un parell de fulles per a afavorir la ramificació, tot i que és més habitual podar folíols que les fulles pròpiament dites. Suprimir els pollissos de la base del tronc només sortir. La defoliació total és possible cada dos anys a la primavera per aconseguir que el fullatge es densifiqui, però mai el mateix any del transplantament.

Filferrat:

Des de primavera a la tardor, protegint l'escorça i les branques tendres. El filferrat és delicat, donat que les branques es trenquen amb facilitat. Alguns especialistes aconsellen guiar les branques per una poda selectiva, deixant una gemma orientada en direcció cap a on voleu que evolucioni el nou brot.

Reproducció:

Es reprodueix fàcilment a partir de llavors a la primavera i per divisió de brots.

Problemes i malalties:

És un arbre força resistent però és susceptible a l'atac de cotxinilles cotonoses a l'envès dels folíols i als brots tendres.

Comentaris: El llentiscle és un arbust escadusser els brots del qual parteixen en totes direccions. Està considerat un arbre fàcil en bonsai. És ideal per a fer pràctiques i poden donar uns exemplars força macos. És molt decoratiu pel color de les seves flors i del seus fruits.

Mata entrenada com a Bonsai