Les meves barreges de terra estan basades en la torba de molsa Sphagnum, grava i (escorça de pi cas de ser necessari). Aquesta barreja ha demostrat ser força bona particularment per a bonsais Shohin i Mame, però també la faig servir per als pocs arbres grans que tinc.

La torba de Sphagnum disponible a l’Europa del Nord és d’una qualitat molt alta (probablement estigui disponible a molts altres països) i té una influència molt beneficiosa sobre el desenvolupament de les arrels.
Encara més important és el fet de que deixa anar amb facilitat els seus nutrients, alliberant-los lentament. Aquesta resulta una característica important per a un substrat.

L’estructura es descompon amb el temps, funcionant be durant tres o quatre anys quan es tracta de bonsais. Les barreges amb molta grava poden durar entre quatre i cinc anys abans de degradar-se massa. La millor qualitat a buscar és un color clar i una textura raonable, que la faci durar força temps abans de descompondre’s, assegurant l’oxigenació del substrat.
El valor del pH (acidesa) del sòl difereix segons el tipus de Sphagnum, però es pot solucionar afegint calç o àcid a la terra.

Escorça de pi.

Afegir escorça de pi a la barreja de terra és beneficiós particularment pels pins, encara que hi ha algunes altres espècies que també se n’aprofiten dels seus avantatges. L’escorça de pi te l’objectiu principal de tenir una bona influència sobre el desenvolupament de les micorizes, els fongs simbiòtics que acompanyen les arrels del pi, que hom pot veure com fils blancs de peluix entre les arrels. Les micorizes ajuden al pi a l’obtenció de nutrients i d’aigua, i l’arbre proporciona aliment als fongs. Tot d’un plegat en harmoniosa dependència simbiòtica.
És suposat que moltes altres plantes tenen igualment aquesta relació simbiòtica entre les arrels i els fongs.
L’escorça de pi deixa anar nutrients en certa mesura, però molt menys que les torbes de molsa Sphagnum.

L’Akadama, que jo no faig servir pas, també té la capacitat de precipitar nutrients. Jo no sé fins a quin punt això funciona per a aquell tipus de substrat, però probablement funcioni bé degut a l’estructura de la grava.

Grava

La grava té dos objectius principals. Per assegurar el drenatge al fons del test i per afegir drenatge a la barreja de terra. Depenent de l’estructura fisiològica de la grava, podrà o no podrà precipitar nutrients i alliberar-los en un període més o menys curt.
La major part de graves tenen una estructura no degradable i d’altres que es descomponen amb el temps.

Fer servir la grava pura o qualsevol altre substrat amb una estructura com la de la grava vol dir que no podrà retenir gaires nutrients. Això significa que tots els nutrients seran rentats de seguida i que res serà emmagatzemat per a fer-lo servir posteriorment, quan reguem sense afegir nutrients a l’aigua.

Per a arbres que no necessitin massa nutrients pot funcionar correctament durant un període curt de temps, però la salut, el vigor i el creixement s’alentiran, degut a que la manca de nutrients principals i de micro i macro-nutrients influiran sobre la capacitat de desenvolupar arrels sanes, la brotadura, la floració... entre d’altres.
Trasplantar un arbre en grava pura té un sòl objectiu: Salvar un arbre amb podridura o altres problemes d’arrels, utilitzant la grava per a afegir a les arrels el màxim d’oxigen possible, però durant un període curt de temps.
Després, quan l’arbre a restablert el sistema d’arrels, és necessari fer servir una barreja de terra amb capacitat de precipitar i alliberar nutrients.

Adobs i llur influència sobre el substrat.

Fer servir terres amb capacitat d’emmagatzemar i d’alliberar nutrients pot tenir un efecte secundari a l’hora d’utilitzar adobs químics. Sobrealimentar tindrà un efecte negatiu, per tant, extremi les precaucions quan faci servir adobs químics. Els fertilitzants químics descomponen l’estructura del sòl més ràpidament que si s’utilitzen adobs orgànics, fent necessari trasplantar amb més freqüència.

La retenció de concentracions elevades de sals de fertilització causarà cremades a les arrels. Els adobs orgànics són segurs, degut a que aquests no emmagatzemen sals al substrat. Els elements nutritius dels grànuls d’adob orgànic són alliberats lentament i d’aquesta forma les concentracions elevades són evitables.

Morten Albek

La versió original d'aquest article la trobareu aquí

(Reproduït i traduït amb autorització expressa)